|
DE “REFORMES FRANQUISTES” I DE “RUPTURES
ANTIFRANQUISTES”. |
||
|
El llibre que us presentem en aquesta ocasió, es denomina “PRUEBA DE FUERZA ENTRE EL REFORMISMO Y LA RUPTURA”. Aquest treball va ser realitzat per un col·lectiu que es denominava “EQUIPOS DE ESTUDIO”” (EDE) i publicat per ELIAS QUEREJETA EDICIONES en el mes de maig de 1976.
El seu objecte i fase d'estudi, després de la recent mort del Dictador, van ser els dos primers mesos de 1976, fonamentats en “una anàlisi de camp” de la ciutat de Madrid, tant en l'ordre del discurs, les mobilitzacions socials, així com el seu reflex en els diversos diaris d'àmbit estatal que es publicaven en aquesta ciutat. EDE en la introducció al llibre ens informava que el treball realitzat havia estat elaborat per un equip al voltant de cent persones i que aquest havia intentat integrar tota aquella informació que era sensible al seu objecte d'estudi.
Des del Cedall
creiem que estem davant un treball de gran envergadura que com els autors
assenyalen pretenia: Equipos de Estudio (EDE) era un grup ampli que
posteriorment, a la fi de 1976, va editar una revista mensual,
“TEORIA Y PRACTICA” (“la
lucha de clases analizada por sus protagonistas”, era el seu subtitul), que va sortir amb certa
regularitat durant bona part del postfranquismo i que va ser un referent
tant en l'anàlisi, com en el seu compromís amb els grups que estaven al
voltant d'allò que de vegades s'ha vingut a cridar l'àrea “de
l'autonomia obrera”.
Aquests
van formar “equipos de estudio” que partint d'una anàlisi de la
realitat, bàsicament marxista, en el seu vessant més creatiu i no dogmàtic,
s'aproximaven a posicions que confluïen amb algunes anàlisis de matriu
antiautoritaria i/o llibertària.
De
tota manera, i perquè no se'ns titlli de “reduccionistes”, seria bo
seguir als diferents autors que hem comentat en la seva trajectòria
posterior, tant en l'intent de renovar una teorització marxista amb
diferents enfocaments, com en la seva posició política en relació a la
conjuntura política que s'estava vivint en aquells moments en l'Estat
Espanyol.
Quant
al llibre i per a començar a fer una mínima referència al mateix, hauríem
de subratllar que la seva arrencada cronològica té com base d'anàlisi
els conflictes laborals i ”proves de força” que es van donar a
Madrid, durant els dos primers mesos de l'any 1976.
Com teló de fons, apareixia un dels
debats de major importància En
aquesta cruïlla (no teòrica) els diversos moviments socials, que ja
havien adquirit una força important en els últims anys del franquisme,
desenvoluparien i engegarien una sèrie de mobilitzacions satisfactòries
que serien capaces de posar en contradicció "l'escassa” i
“limitada” reforma que el franquisme era capaç de donar de si, a
escassos mesos de la mort del Dictador ( 20 de novembre de 1975). Volem ressaltar, com anàlisi implícita del llibre, una part de les conclusions que EDE va realitzar sobre aquest breu període i que dissecciona clarament el "joc de forces” i posicions que s'estava lliurant en aquells moments. “ A nivel de movilizaciones de masas –ya que no
existen otros cauces en los que puedan medir sus fuerzas las dos
alternativas (la reforma y la ruptura), la ruptura ha alcanzado su apoyo más
seguro en dos ejes de movilización: la lucha económica de los
trabajadores contra la política del Gobierno de congelación de salarios,
a través de conflictos generalizados y escalonados por ramas y zonas, y
la lucha ciudadana en una doble vertiente: la lucha de los barrios por sus
problemas locales a través de las asociaciones de vecinos, y las
manifestaciones populares a favor de la amnistía y de las libertades
democráticas. “ Si el error de la “reforma” en esta primera etapa
del enfrentamiento ha sido no haber comprendido la necesidad de incluir en
el pacto propuesto al PCE, el error de la izquierda, promotora del pacto
de la ruptura, estimamos que ha sido el no contar con la capacidad de la
base trabajadora, a la que quieren representar, de comprender sus
problemas de clase y de tomar en las asambleas sus decisiones con todo
conocimiento de causa.
Així
acabava el llibre que ara hem transformat en e-book, i l'anàlisi no pot
donar lloc a error: bona part de l'esquerra només va voler i va recolzar
les mobilitzacions socials en general, com “moneda de canvi” dintre
del joc polític “inclusió-exclusió” en la nova configuració que
les élites polítiques anaven conformant dintre del nou “marc polític
democràtic”.
Tanmateix,
i com disgresió, va haver un espai diferent per a molta militància jove
i no tan jove, que buscava en “la ruptura” una mica més que un canvi
d'escenari polític d'ordre superficial. I no és que vulguem banalitzar
la importància de les “llibertats democràtiques” i fer una
simplificació o equiparació entre el franquisme i el nou règim que
s'estava gestant. Sabem que havia elements de diferenciació importants,
però també som coneixedors de les terribles càrregues que al seu torn
seguien mantenint-se de l'anterior règim franquista Siguem clars, molts esperàvem i actuàvem
(potser de forma una mica il·lusa) per un canvi de major radicalitat
social, tant pel que al principi semblava oferir-se en “el mercadeig”
dels partits polítics d'esquerra, com per l'imaginari “col·lectiu”
que s'havia anat generant durant l'antifranquisme i que tenia fortes
connotacions anticapitalistes. El patró, l'empresari, l'amo seguien sent i funcionant igual que en el franquisme, i seguiria enriquint-se posteriorment i sense acritud, a costa de la classe obrera. Per
a molts de nosaltres, la lluita contra el capital i la seva lògica de
dominació era un dels elements centrals a abatre en els nostres desitjos
col·lectius de superació del marc social existent. Sabem
que aquesta batalla utòpica es va perdre, però creiem que és un bon
exercici d'anàlisi històrica veure com aquests canvis es van anar
desenvolupant i que aquesta batalla dintre d'un imaginari antagonista va
existir...
La visió idealitzada que sobre la “transició” democràtica se'ns ha volgut imposar, des de la òrbita dels poders polítics dominants, és clarament ahistòrica, superficial i aviat no passarà cap prova de rigor consistent.
Encara
avui, els greus i tristos successos que va sofrir el poble de Vitòria,
per defensar els seus drets sindicals i laborals i que es van saldar amb
l'assassinat de cinc treballadors a les mans de les forces repressives de
l'estat franquista, segueixen sent un element secundari, molest i de poc
realç en la història urgent d'aquest període. Trenta
anys després, la memòria de la revolta obrera segueix sent brumosa,
apagada i en molts casos marginada. Aquest e-book, no parla de Vitòria, però sí de les lluites que es van donar en la ciutat de Madrid, i que recorrerien bona part de les ciutats de l'estat espanyol al llarg del període postfranquista. Repetim res no va ser fàcil ni donat per endavant: massa morts d'obrers i estudiants en manifestacions a favor de l'amnistia o simplement per reivindicacions veïnals i laborals... EQUIP Cedall (Març 2006)
|