|
LES COL·LECTIVITZACIONS O LA REVOLUCIÓ ECONÒMICA DES DE SOTA |
||
|
Antoni Castells Duran, autor del llibre “Les
col·lectivitzacions a Barcelona (1936-1939)” publicat l'any 1993 i que hem
digitalitzat com a grup d'història del CEDALL, és sense cap dubte un
dels més coneguts historiadors al nostre país en relació a aquesta
temàtica. La seva anàlisi precisa en el desenvolupament i evolució de les
col·lectivitzacions en els sectors industrials de la ciutat de Barcelona i
la seva conurbació metropolitana (Badalona, etc...) segueix sent a dia
d'avui una eina de gran utilitat per conèixer la “revolució econòmica des
de sota” que es va anant configurant a l'estat espanyol durant el
desenvolupament de la Guerra Civil (1936-1939) en multitud de pobles i
ciutats de l'anomenada zona republicana.
Així mateix, i per donar-li la importància
que es mereix, podem afirmar que les col·lectivitzacions com a projecte
alternatiu econòmic van ser també conegudes fora de l'estat espanyol, com
una de les experimentacions revolucionàries de més gran importància en el
camp de la transformació social, pel que fa referència als postulats
emancipadors de la classe treballadora durant el segle XX a l'Europa
Occidental.
Podria semblar exagerada aquesta afirmació.
Gens més lluny de la realitat, per posar un exemple de la importància que
va tenir la lluita contra el feixisme i la transformació de la societat en
un sentit llibertari és oportú citar el cas exemplar d'un dels
intel·lectuals que major pes argumental segueix tenint a dia d'avui en la
denúncia del capitalisme global realment existent.
Ens estem referint a Noam Chomsky,
intel·lectual nord-americà i anarquista compromès, que en moltes de les
entrevistes que se li han fet al llarg de la seva dilatada carrera com a
activista social sempre ha indicat que la revolució llibertària
desenvolupada a Espanya va ser un dels fets històrics que més li van
marcar en la conformació del seu ideari anarcosindicalista.
Seguint amb Toni Castells, volem
detallar-vos la bibliografia sobre aquest autor en relació a la temàtica
col·lectivitzadora, recollida en dos llibres que són complementaris de la
temàtica en qüestió. El primer d'ells es titula “Les transformacions
col·lectivistes en la indústria i els serveis de Barcelona (1936-1939)” (F.S.
S.,1992). I el segon es titula “El procés estatitzador en l'experiència
col·lectivista catalana (1936-1939)” (Nossa y Jara, 1996) essent aquest un
estudi de major penetració històrica que intenta indagar sobre les
dinàmiques colectivitzadores i els intents de “control” i “estatització”
per part dels nous poders polítics que s'anaven instaurant.
Les col·lectivitzacions, per definir-les en
termes generals, van ser processos variats de revolució econòmica i social
dirigides pels treballadors, tant de la ciutat com del camp, que tenien
com a objectiu “socialitzar” des de la base tant els mitjans de producció
com els nous processos de treball que s'anirien desenvolupant en els tres
anys escassos que va durar l'experiència col·lectivitzadora.
Es tractava fonamentalment de dur a terme,
en unes condicions de guerra realment difícils, moltes de les ànsies i
anhels que bategaven en el si de la classe treballadora catalana i
espanyola des de feia molt temps. Per dir-ho amb paraules senzilles es
tractava de recuperar i repartir equitativament el producte del treball
que els obrers realitzaven amb el seu esforç diari.
Aquesta nova “socialització” no va ser
ordenada, almenys en els seus inicis, per cap organisme polític o sindical
jeràrquic superior, i va ser, en certa manera, l'expressió espontània de
la classe treballadora davant la nova situació política creada arran del
cop d'estat militar promogut pels sectors reaccionaris i feixistes
espanyols.
No és aquest el lloc per incidir
detalladament en les múltiples formes en les quals es va anar concretant
el procés col·lectivitzador en els pobles i ciutats de la geografia
espanyola. A manera d'exemple, en relació al paper de la moneda, podem
afirmar que van haver-hi processos col·lectivitzadors que van anul·lar el
paper de la moneda, uns altres que van crear una moneda pròpia i finalment
uns altres que van utilitzar l'antiga moneda de la II República per a les
seves transaccions econòmiques i comercials. També podríem apuntar, en
relació a l'organització interna de les col·lectivitzacions, que si bé en
la seva majoria tenien un marcat caràcter autogestionari i de democràcia
directa, també podríem afirmar algunes diferències pel que fa a la seva
gestió diària o a la remuneració del treball en funció de criteris i
situacions diferents.
Podem manifestar, sense cap mena de dubtes,
que l'impuls majoritari en relació a l'engegada de les col·lectivitzacions
industrials i camperoles va provenir de les diverses sensibilitats
llibertàries que actuaven en l'estat espanyol (CNT, FAI, JJ.LL. i Dones
Lliures). Però ens equivocaríem en l'anàlisi històrica si penséssim que
únicament els sectors llibertaris eren favorables a les
col·lectivitzacions com a nova pràctica econòmica alternativa a l'anterior
capitalisme en el seu vessant industrial o agrícola.
En bona manera, i sobretot en els inicis del
procés col·lectivitzador, també hi havia un clam d'anhels pel canvi social
a l'interior de les diverses sensibilitats del variat espectre marxista,
especialment aquelles que estaven relacionada amb el POUM, amb l'esquerra
socialista del PSOE o amb grans sectors de la UGT (de clares simpaties
socialistes).
Hem de pensar, per situar-nos històricament,
que després de l'aixecament militar feixista del 18 de juliol de 1936,
recolzat en gran mesura per la burgesia industrial i terratinent, a les
zones en les quals no va vèncer el cop militar es va produir una situació
de clar “buit” polític i econòmic. Aquest “buit” social va ser en bona
part “ocupat” per les forces sindicals del moviment obrer que tenien major
arrelament i pes en la classe obrera espanyola (CNT i UGT) per
desenvolupar els processos de mobilització i lluita contra la reacció
conservadora i així mateix per engegar la nova forma revolucionària de
gestionar l'economia.
Una altra qüestió a analitzar, podria ser
l'evolució o millor dit involució que les col·lectivitzacions van sofrir
al llarg del procés revolucionari, clarament perjudicades per les
correlacions de les forces polítiques, sindicals i socials al llarg
de la Guerra Civil. En certa forma des dels “poders” que progressivament
es van anar assentant en els espais polítics de major importància, es va
tendir a minorar i a boicotejar els processos de la “revolució des de
sota” i del com les col·lectivitzacions era un dels senyals de referència
més importants. En aquest sentit cal destacar el paper regressiu i
“contra-revolucionari” que van anar prenent tant el PCE-PSUC com els
sectors moderats del republicanisme espanyol cap als impulsos llibertadors
i les noves formes polítiques i econòmiques que s'havien anat creant en
els primers moments de la Guerra Civil.
Per acabar, i canviant de terç, volem
reafirmar el gran treball de recerca històrica que Toni Castells ha
realitzat en aquest llibre que us anem a mostrar i que és un exemple de
rigurositat i innovació en l'anàlisi de l'experiència col·lectivitzadora
de la ciutat de Barcelona. Com tots sabem la ciutat de Barcelona, sobretot
pel que fa a la història dels seus últims cent cinquanta anys, ha estat un
dels grans focus d'experimentació cultural i social tant dels moviments
progressistes en general com dels moviments llibertaris en particular.
Poc més que afegir per la nostra banda; ara
a vosaltres lectors us toca palpar i seguir coneixent i practicant el
sentit crític sobre la realitat passada i sobre la realitat present que
ens envolta.
EQUIP Cedall (Octubre 2010)
|